Ramon Sugranyes de Franch

CA – ES – FR – EN – IT

(CA)  La missa funeral i l’homenatge a en Ramon Sugranyes de Franch van tenir lloc el divendres 28 d’octubre 2011 a l’esglèsia de Santa Maria del Mar:

(ES)   La misa funeral y el homenaje a Ramón Sugranyes de Franch tuvieron lugar el viernes 28 de octubre 2011 en la iglesia de Santa María del Mar, Barcelona:

(FR)   La messe de funérailles et l’hommage à Ramon Sugranyes de Franch ont eu lieu le vendredi 28 octobre 2011 à l’église Santa Maria del Mar, à Barcelone:

(EN)  A memorial mass and homage to Ramon Sugranyes de Franch will took place on Friday October 28th, 2011, at the Santa Maria del Mar church in Barcelona.

(IT)  La messa in memoria di Ramon Sugranyes de Franch e l’omaggio hanno avuto luogo venerdí 28 ottobre 2011 nella chiesa di Santa Maria del Mar a Barcellona:

Paraules d’en Miquel Roca i Junyent
en l’homenatge a Ramon Sugranyes
Barcelona, Santa Maria del Mar – 28-10-2011

No tinc cap altra legitimitat per parlar en aquest acte que l’amable invitació que m’han fet els fills d’en Ramon Sugranyes, atesa la meva condició de fillol del que avui recordem. Efectivament, en Ramon Sugranyes va ser el meu padrí, fruït de l’amistat que l’unia amb el meu pare, Joan Baptista Roca i Caball, especialment enfortida per un exili que agermanava molt a la gent, solidaris en els principis i conviccions que compartien. Vaig néixer sota les bombes d’en Hitler, a Bordeus, on en Ramon Sugranyes s’havia desplaçat des de Paris, també fugint de les tropes alemanyes.

Allà, a Bordeus, un grapat d’amics, vivien inquiets uns esdeveniments que prolongaven el drama de la Guerra Civil. Formaven part d’aquell tipus de persones que no van necessitar esperar a la fi de la Guerra per saber que formaven part dels vençuts; perquè van perdre la Guerra des del mateix moment en que aquesta es va iniciar. Gent de pau i de fe, van intentar en tot moment tornar a assentar les bases d’una convivència que la Guerra havia trencat i que els vencedors no volien restablir.

Per aquesta raó no és d’estranyar que en Ramon Sugranyes formés part d’aquella gent que, mitjançant els Comitès per la Pau civil i religiosa a Espanya, tan admirablement impulsats per l’Alfredo Mendizábal, el meu pare, en Salvador de Madariaga, en Jacques Maritain, Don Sturzo i el propi Sugranyes, volien representar un esforç de la intel•lectualitat cristiana en defensa dels valors, del respecte, de la llibertat i de la democràcia en una confrontació presidida per la visceralitat i l’odi.

Fidel a aquesta trajectòria, en Ramon Sugranyes va sentir-se immediatament compromès amb el gran moviment que va representar “Pax Romana”. A casa, a Barcelona, retornats de l’exili, la família vivia amb interès i solidaritat les responsabilitats que anava assumint el meu padrí en aquell moviment. I les notícies que ens arribaven des de fora, m’omplien d’orgull al saber que un padrí desconegut i llunyà, del que només tenia el testimoni de la seva “mona pasqual”, representava una esperança per a molts ciutadans de Catalunya, com a testimoni de presència internacional. Recordo encara amb emoció el que va representar la designació d’en Ramon Sugranyes com a President de “Pax Romana”; va ser un moment emotiu, que la família va viure amb il•lusió i satisfacció. No era simplement un reconeixement, era també una esperança.

Ara, amb el temps, al recordar aquests fets, els associo al que va representar la intervenció de Pau Casals davant l’Assemblea de les Nacions Unides. Ramon Sugranyes i Pau Casals, dos catalans universals, que des de les seves conviccions, van donar sempre testimoniatge de la seva catalanitat. Ara que tan de moda està parlar de la Memòria Històrica, hauríem de obrir-ne un subcapítol per parlar de memòria de la pau, és a dir, el record d’aquella gent que va ser víctima de les seves idees i conviccions, posades sempre al servei de la pau, i que mai es van desviar de l’objectiu prioritari de lluitar per la pau. Per en Ramon Sugranyes la pau era l’exponent màxim de la llibertat; sense pau no hi ha llibertat i la manifestació més evident de la llibertat és la pau.

Després, de gran, vaig tenir ocasió de retrobar el meu padrí, de parlar-hi, d’estar amb ell a Suïssa, convidat per fer conferències a la seva Facultat. Després, amb converses mantingudes a Barcelona en ocasió de les seves visites. Vaig veure i viure amb ell la força de les seves conviccions i l’exemple d’una trajectòria coherent. Per ell, el mon global del que tan parlem ara, era el mon de la seva fe i de l’Església. Per això va viatjar per a tot arreu assentant les bases d’una complicitat intel•lectual que obrís la porta a les noves realitats del Tercer Mon. Va ser una trajectòria exemplar.

Avui, recordem amb emoció, però també amb agraïment, l’exemple vital de Ramon Sugranyes. Personalment em sento molt honorat de poder-lo qualificar com el “meu padrí”; però sé i sabem que va ser padrí de molts més que avui tenen en la seva trajectòria l’exemple d’una referència simbòlica.

Descansi en pau.

(ES)
Miquel Roca Junyent
Palabras en el homenaje a Ramon Sugranyes de Franch
Santa Maria del Mar, Barcelona, 28.10.2011
(Traducción)

No tengo más legitimidad para hablar en este acto que la amable invitación de los hijos, en mi calidad de ahijado de Ramón Sugranyes a quien hoy recordamos. De hecho, Ramon Sugranyes fue mi padrino, fruto de su amistad con mi padre, Joan Baptista Roca i Caball, reforzada especialmente por el exilio en el que muchos hermanaban, sintiéndose solidarios en unos principios y unas convicciones compartidas. Nací bajo las bombas de Hitler, en Burdeos, adónde Ramón Sugranyes se había desplazado desde París, huyendo también de las tropas alemanas.

Allí en Burdeos un grupo de amigos vivía con inquietud unos acontecimientos que continuaban el drama de la Guerra Civil. Formaban parte de esas personas que no necesitaron esperar el final de la Guerra para saber que estaban entre los vencidos, porque habían perdido la Guerra desde el mismo momento en que empezó. Personas de paz y de fe, intentaron en todo momento volver a sentar las bases de una convivencia que la Guerra había roto y que los vencedores no querían restablecer.

Por esta razón no sorprende que Ramón Sugranyes formara parte de los que, a través de los Comités por la Paz civil y religiosa en España, entre cuyos admirables impulsores estaban Alfredo Mendizábal, mi padre, Salvador de Madariaga, Jacques Maritain, Don Sturzo y el propio Sugranyes, querían representar un esfuerzo de la intelectualidad cristiana en defensa de los valores, el respeto, la libertad y la democracia en una confrontación presidida por el visceralismo y el odio.

Fiel a esta trayectoria, Ramón Sugranyes se sintió comprometido a continuación en el gran movimiento de “Pax Romana”. En casa, en Barcelona, de vuelta del exilio, en mi familia vivíamos con interés y solidaridad las responsabilidades que iba asumiendo mi padrino en ese movimiento. Y las noticias que nos llegaban desde fuera me llenaban de orgullo al saber que un padrino desconocido y lejano, del que sólo tenía el testigo de su tradicional regalo pascual, representaba una esperanza para muchos ciudadanos de Cataluña, como testimonio de presencia internacional. Aún recuerdo con emoción la elección de Ramón Sugranyes como Presidente de “Pax Romana”: fue un momento emotivo que en la familia vivimos con ilusión y satisfacción. No era sólo un reconocimiento, también era una esperanza.

Ahora, con el paso del tiempo, recordando esos hechos, los asocio con cuantó representó la intervención de Pau Casals ante la Asamblea de las Naciones Unidas. Ramón Sugranyes y Pau Casals, dos catalanes universales quienes desde sus convicciones dieron siempre testimonio de su arraigo catalán. Ahora que está tan de moda la Memoria Histórica, tendríamos que abrir un capítulo para hablar de la memoria de la paz, es decir, el recuerdo de aquellos que fueron víctima de sus ideas y convicciones puestas al servicio de la paz y que nunca se desviaron de su objetivo prioritario, la lucha por la paz. Para Ramón Sugranyes, la paz era la máxima expresión de la libertad; sin paz no hay libertad y la manifestación más evidente de la libertad es la paz.

Más tarde, ya siendo adulto, tuve oportunidad de reencontrarme con mi padrino, de hablar con él; estuve con él en Suiza, invitado a dar conferencias en su Facultad. Luego en conversaciones en Barcelona en sus visitas. Pude ver y vivir con él la fuerza de sus convicciones y el ejemplo de una trayectoria coherente. Para él, ese mundo global del que tanto hablamos ahora era el mundo de su fe y de la Iglesia. Por ello viajó a todas partes sentando las bases de una complicidad intelectual que abriera las puertas a las nuevas realidades del Tercer Mundo. Ha sido una trayectoria ejemplar.

Hoy recordamos con emoción, pero también con gratitud el ejemplo vital de Ramón Sugranyes. Personalmente me siento muy honrado de poderlo llamar “mi padrino”, pero sé y sabemos que fue padrino de muchos , para los que su trayectoria es hoy ejemplo y referencia simbólica.

Descanse en paz.

(FR)
Miquel Roca Junyent
Intervention lors de l’hommage à Ramon Sugranyes de Franch
Santa Maria del Mar, Barcelone, 28.10.2011
(Traduction)

Mon seul titre pour parler lors de cette cérémonie du souvenir est l’aimable invitation que m’ont adressée les enfants de Ramon Sugranyes en ma qualité de filleul du défunt. En effet, Ramon Sugranyes était mon parrain, de par son amitié avec mon père, Joan Baptista Roca i Caball, une amitié qu’avait renforcée la fraternité de l’exil entre ceux qui partagent principes et convictions. Je suis né sous les bombes de Hitler à Bordeaux, où Ramon Sugranyes fuyait lui aussi les troupes allemandes.

Là-bas, à Bordeaux, un petit groupe d’amis vivait avec inquiétude ces événements qui prolongeaient le drame de la Guerre Civile. Ils étaient de ces gens qui n’ont pas attendu la fin de la Guerre pour se savoir vaincus: ils avaient perdu la Guerre depuis le moment-même où elle avait éclaté. Gens de paix et de foi, ils tentaient sans cesse de poser les bases d’une vie en commun que la Guerre avait cassée et que les vainqueurs ne voulaient pas rétablir.

IL n’est donc pas surprenant que Ramon Sugranyes se trouvât parmi les promoteurs des Comités pour la Paix civile et religieuse en Espagne, aux côtés de personnalités admirables comme Alfredo Mendizábal, mon père, Salvador de Madariaga, Jacques Maritain et Don Sturzo: ils voulaient donner corps à leur engagement d’intellectuels chrétiens pour la défense des valeurs, du respect, de la liberté et de la démocratie dans un conflit présidé par une haine viscérale.

Fidèle à ce parcours, Ramon Sugranyes se sentit tout de suite engagé dans le grand mouvement de “Pax Romana”. A la maison, en famille, à Barcelone, de retour de l’exil, nous vivions avec intérêt et un sentiment de solidarité les responsabilités que mon parrain assumait dans ce mouvement. Les nouvelles qui nous arrivaient de l’extérieur m’emplissaient de fierté pour ce parrain inconnu et lointain, dont je n’avais d’autre gage que son traditionnel cadeau pascal, mais qui représentait une espérance pour de nombreux citoyens catalans comme un témoignage de présence internationale. Je me souviens avec émotion de ce que représenta la désignation de Ramon Sugranyes comme Président de “Pax Romana”, un moment émouvant qui remplit ma famille de joie et de satisfaction. Ce n’était pas seulement une distinction, c’était aussi un espoir.

Maintenant, avec le temps, j’associe ce souvenir à celui de l’intervention de Pau Casals à l’Assemblée des Nations Unies. Ramon Sugranyes et Pau Casals, deux catalans universels qui, forts de leurs convictions, ont toujours témoigné de leur enracinement en Catalogne. Maintenant que la Mémoire Historique est à la mode, on devrait ouvrir un chapître pour parler de la mémoire de la paix, pour rappeler ceux qui furent victimes de leur idées et de leurs convictions mises au service de la paix. Pour Ramon Sugranyes, la paix était la plus haute expression de la liberté; sans paix il n’y a pas de liberté, et la manifestation la plus évidente de la liberté est la paix.

A l’âge adulte j’ai ensuite eu l’occasion de retrouver mon parrain, de lui parler, de séjourner avec lui en Suisse, invité à donner des conférences dans sa Faculté. Plus tard, nous avons eu des conversations à Barcelone à l’occasion de ses visites. J’ai vu et j’ai vécu avec lui la force de ses convictions et l’exemple d’un parcours cohérent. Pour lui, ce monde global dont il est tant question aujourd´hui, c’était le monde de sa foi et de l’Église. C’est pour cela qu’il fit tant de voyages, pour poser les bases d’une complicité intellectuelle ouvrant sur les nouvelles réalités du Tiers Monde. Son parcours est exemplaire.

Aujourd’hui, nous nous souvenons avec émotion, mais aussi avec gratitude de l’exemple vital de Ramon Sugranyes. Personnellement je me sens très honoré de pouvoir m’en réclamer comme de “mon parrain”; mais je sais et nous savons qu’il a été le parrain de beaucoup pour qui son parcours est un exemple, une référence et un symbole.

Qu’il repose en paix.